miércoles, 26 de mayo de 2010

martes, 25 de mayo de 2010

Power points

Enllaç del Power Point de La Terra: http://docs.google.com/present/edit?id=0AcGdfKMSYiXWZGNjaGdramdfMGM2aDVyOGZu&hl=es

Enllaç del Power Point del Sistema Solar: http://docs.google.com/present/edit?id=0AcGdfKMSYiXWZGNjaGdramdfMjJnZ3NiNTZoag&hl=es

Presentació

Conclusions

Per finalitzar el nostre treball, em escrit diverses conclusions a les que em arribat gràcies a la cerca i desenvolupament de la informació, després d’haver-ho fet amb molt d’interès i esforç.
Una de les preguntes més importants que ens feiem al començar aquest treball era d’on proveniem, que feiem nosaltres al món, o quin es el nostre lloc a l’espai, ara podem arribar a la conclusió de que és gràcies a un fenòmen anomenat Big Bang, que va ocòrrer fa 14 mil milions d’anys, que nosaltres poguem existir, ja que a partir d’aquest es va formar el sistema solar, del qual formem part i que com em pogut observar a diversos punts del treball, és un minúscul racó que es troba en l’extens espai de l’univers.
Ara també sambem el perqué de la nostra existencia, és tot gràcies a un núvol de pols, hidrogen i heli que després d’escalfar-se, rotar i contraure’s va crear el sistema solar, del qual avui dia formem part a conseqüència d’haver-se donat les condicions apropiades per la creació de la vida i per tant l’èsser humà.
Una de les coses que més ens a agradat treballar i ens a sorprès han sigut les diferents característiques, estructures i formacions dels diversos planetes del sistema solar, especialment el nostre, La Terra, ja que em desenvolupat al treball diversos punts on parlem de la estructura i les diferents capes que formen la Terra, aprenent molt més de la seva composició química, i de les diferents característiques físiques que té aquesta.
Altre punt que voliem desenvolupar era el de l’aigua a la Terra, ja que ens semblava un element molt important al nostre planeta, tambè anomenat planeta Blau, a causa de tenir tres parts d’aigua per una de terra o continent aproximadament.
Centrant-nos més en la nostra opinió i en les dificultats que em tingut al llarg del treball, volem destacar els tres grans problemes que em trobat.
El primer ha sigut l’alt contingut teoric del que disposava el treball, i totes les dades tècniques que s’explicaven, com nombroses lleis físiques que a partir del nostre coneixement no podíem arribar a entendre.
També em tingut problemes a l’hora de desenvolupar el punt de l’evolució del planeta, ja que trobavem escassa informació del que nosaltres voliem explicar, i molta sobre la evolució de la vida, punt que faria massa extens el projecte.
Per últim, esmentar que possiblement trobarem algun problema en la construcció dels projectes i reproduccions imitant la realitat que farem posterior al treball.
Per finalitzar la conclusió volem expresar la nostra opinió persona, dient que ens a agradat treballar en parella perquè fa que el treball evolucioni més ràpidament, i tingui un contingut més elaborat.
D’altra banda, una cosa que ens a ajudat a fer aquest treball és que ens sembla interessant i ens a agradat el tema.
Malgrat que encara queda molt per descobrir sobre tot el relacionat amb l’univers i la creació.
Creiem que aquest projecte de recerca ens és beneficiós per tal de poder elaborar l’any vinent un treball de recerca correctament.
Ara ja sabem més de la nostra “mare”, l’univers.

L'Aigua



La vida a la Terra no seria possible sense aigua, ja que tot depèn d’aquesta. En forma de precipitacions, fluint per la superfície o pel subsòl, l'aigua és necessària per a tots els éssers vius de la Terra, des de l' insecte més petit, fins a la balena més gran. I és que la Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 78% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça).
L'aigua és un compost químic transparent, inodor, insípid, químicament format per hidrogen i oxigen, de fórmula empírica H2O, el qual, en un estat més o menys impur, constitueix la pluja, els mars, els llacs, els rius, etc. A la natura tota l'aigua es troba barrejada amb altres substàncies (sals minerals, gasos, partícules en suspensió,...), per tant, mai no hi podrem trobar aigua pura.
Un 71% de la superficie de la Terra està dominada pels oceans un total de 97,23% d'aigua. El 0,009% són llacs; el 0,61% són aquifers; el 2,15% són els dos pols de la terra; el 0,0001% són rius; el 0,001% pertanya a l'atmosfera; el 0,005% és la humitat del terra acumulada; el 0,008% mars interiors.
Els científics pensen que els constituents químics de l'aigua (oxigen i hidrogen) han d'haver existit en el núvol primitiu que donà origen al nostre Sistema Solar, fa aproximadament 4.500 milions d'anys.
Respecte la seva formació, Un cop que tots dos elements van estar presents a la Terra, la resta va haver d'ésser fàcil. L'hidrogen és un element fàcilment inflamable i, quan es crema en presència de l'oxigen, s'uneix amb aquest últim element. Quan l'oxigen i l'hidrogen es combinen en proporcions adequades (per a ser exactes, un àtom d'oxigen per cada dos d'hidrogen) llavors el que resulta és vapor d'aigua. Actualment existeix certa evidència que recolza aquesta teoria. És sabut que les roques del mantell terrestre contenen aigua en una bona proporció, i a la superfície del nostre planeta, les emisions volcàniques contenen una gran quantitat de vapor d'aigua.
L'aigua és fundamental per a totes les formes de vida coneguda, representa entre el 50 i el 90% de la massa dels éssers vius En la superfície de la Terra hi ha uns 1.360.000.000 km3 d'aigua que es distribueixen de la següent forma:
1.320.000.000 km3 (97,2%) són aigua de mar.
40.000.000 km3 (2,8%) són aigua dolça.
25.000.000 km3 (1,8%) com gel.
13.000.000 km3 (0,96&) com aigua subterrània.
250.000 km3 (0,02%) en llacs i rius.
13.000 km3 (0,001%) com vapor d'aigua.
Propietats de l'aigua:
Les principals propietats són:
• L'aigua pura és un líquid incolor, transparent, inodor i insípid que a nivell del mar bull a 100 ºC i es congela a 0 ºC
• Gràcies a les seves càrregues elèctriques dissol un gran nombre de substàncies.
• És indispensable per a l'existència de vida ja que totes les reaccions químiques necessàries perquè es realitzin les tres funcions vitals dels organismes (nutrició, reproducció i relació) només es donen en el mitjà aquós.
• Presenta una gran resistència a canviar de temperatura, per la qual cosa els oceans són un gran estabilitzador tèrmic a nivell planetari.
• Presenta una densitat superior a la del gel. Això provoca que el gel es mantingui a la superfície actuant com un aïllant tèrmic. Si el gel s'enfonsés primer es congelarien els fons aquàtics i després tota l'aigua, amb la qual cosa en aquells llocs la vida es faria imposible
El cicle de l’aigua:
En el nostre planeta a causa del calor del Sol cada any s'evaporen 517.000 km3 d'aigua (l'equivalent a una piscina de la grandària d'Espanya i d'1 km de profunditat). Aquest vapor torna cada any a la superfície en forma de pluja i neu. Les diferents etapes del cicle són:
1. Evaporació de l'aigua del mar i dels continents
2. Condensació del vapor d'aigua amb la conseqüent formació de núvols
3. Unió de les petites gotes d'aigua o dels petits cristalls de gel fins arribar a la mida per caure, originant així precipitacions de líquids (pluges) i de sòlids (nevades).
4. L'aigua caiguda que s'infiltra nodreix els aqüífers que van a parar al mar. Una part d'ella s'acumula en llacs subterranis
5. L'aigua caiguda que queda a la superfície nodreix rius, torrents, llacs, etc. Una part es captada per les arrels de les plantes.
6. A l'estiu es fon la neu i el gel acumulat a les altes muntanyes, que aporten noves aigües superficials.
7. Els rius i els aqüífers aporten aigua al mar tancant així el cicle.
Contaminació de l'aigua:
L'estat natural de l'aigua pot ser afectat per processos naturals; per exemple: els sòls, les roques, alguns insectes i excrements d'animals. Una altra forma com es pot canviar el seu estat natural és artificialment, fundamentalment, per causes humanes; per exemple: amb substàncies que canvien el pH i la salinitat de l'aigua, produïdes per activitats mineres.
La contaminació de l'aigua ocorre en poblacions que no tenen desguassos, sistemes de disposició d'excretes o deficients processos de recollida i emmagatzematge de desfetes; i llençar escombraries i aigües fecals als rius.
Una altra causa és l'excés de nutrients: fertilitzants vessats en aigua, especialment els compostos per fòsfor i els seus derivats, fan que originin algues en excés, impedint l'entrada de llum solar al llac, i la mort dels peixos. Substàncies tòxiques, com els metalls pesats (plom i cadmi), generen bioacumulació. Els residus urbans (aigües negres o aigües servides), que contenen excrements, també generen contaminació.

Les capes de la Terra

L’estructura terrestre es pot dividir de dues maneres diferents, hi trobem un model geostàtic, i un model geodinàmic, el qual explicarem en aquest punt. Aquest la divideix en cinc capes que són, la Litosfera, Astenosfera, Mesosfera, Capa D, i Endosfera.
· Litosfera: És la capa més superficial del planeta, trobada en estat sòlid, està formada per l'escorça i per la part superior sòlida del mantell, flotant sobre l’astenosfera. És la zona on es produeix la tectònica de plaques. Tota aquesta capa té un gruix d’uns 250km; la podem dividir en: -Litosfera oceànica: formada per l’escorça oceànica i el mantell residual. Constitueix el fons oceànic, aquí amb un gruix mitjà de 65km, malgrat que a les anomenades dorsals oceàniques, és només de 7km. –Litosfera continental: formada per l’escorça continental, i el mantell residual, aquesta constitueix els continents, amb un gruix mitjà d’uns 120km.
· Astenosfera: És una capa pastosa que es troba a la zona del mantell terrestre, que arriba des de 100 fins a 240km de profunditat per sota de la superfície terrestre, trobada entre la Litosfera i la resta del mantell, dues capes sòlides. Aquesta està suposadament formada de basalt. Diem suposadament, ja que durant anys s’ha dubtat sobre l’existència d’aquesta.
· Mesosfera: És una capa molt rígida que representa la part del mantell inferior. Aquesta comença als 700km de profunditat i s’estén fins als 2900km, on els minerals es tornen més densos sense canviar la seva composició química. Està formada de roques calents i sòlides, amb certa plasticitat, a causa de la gran densitat existent.
· Capa D: Aquesta és una zona de transició entre la Mesosfera i l’Endosfera. La Capa D és deguda a la radiació solar, per tant aquesta només apareix durant el dia. Les seves característiques varien segons les variacions del camp magnètic terrestre.
· Endosfera: És la capa més interna de la Terra. Els seus límits corresponen totalment amb els de les capes químiques del nucli, per tant representa el nucli del model geostàtic. Està formada de dues capes amb diferent estat físic:
-Endosfera externa : situada entre els 2.900 y los 5770 km de profunditat. Aquesta es troba en estat líquid, a causa de la temperatura i la pressió.
-Endosfera interna: que va des de 5770km fins al centre de la Terra. Aquesta està formada pels mateixos elements que l’anterior, amb temperatures i pressions superiors. Aquesta es troba en estat sòlid, ja que el punt de fusió dels metalls augmenta amb la pressió, presenta una elevada densitat.

La gravetat

La gravetat no és només l'acceleració que experimenta un objecte a prop d'un planeta o satèl·lit ,sinó, a més es l’acceleració resultant de la suma vectorial de dos acceleracions, és a dir, per una banda es l’acord de la llei gravitatòria universal ( la qual és deguda a l’atracció mútua entre el planeta o el satèl·lit)
i per l’altra banda és la acceleració centrífuga deguda a la rotació del planeta o satèl·lit. En conseqüència de tot això la gravetat va a dependre especialment de: la distancia fins al centre del planeta o satèl·lit, és a dir, per la seva alçada, la seva latitud, ja que la intensitat i la direcció de l'acceleració centrífuga varia entre l'equador i els pols: és màxima en l'equador i nul en els pols; i els pols. També per l’homogeneïtat del planeta o satèl·lit.
Podem saber que la gravetat té una relació amb la força especialment coneguda com a pes. El pes és la força amb què és atret qualsevol objecte a causa de l'acceleració de la gravetat, que actua sobre la massa de l'objecte. A la terra i a altres planetes o satèl·lits el pes dels objectes varia segons la massa del planeta.

Sir issac Newton va ser el creador de la formula la llei de Gravitació Universal. Es tracta d'una de les quatre forces fonamentals observades en la naturalesa, i és la responsable dels moviments a gran escala que s'observen en l'Univers. L'òrbita de la Lluna al voltant de la Terra, l'òrbita dels planetes al voltant del Sol, etc . Albert Einstein va demostrar que la força de la gravetat és una il·lusió, una força teòrica: un efecte de la geometria terrestre que deforma l'espai- temps. La teoria de la relativitat general, fa una anàlisi diferent de la interacció gravitatòria. Quan una certa quantitat de matèria ocupa una regió de l'espai- temps, aquesta fa que l'espai- temps es deformi.
La gravetat te tres grans mecanismes: la clàssica, relativa i la quàntica.
El mecanisme clàssic es la llei de la Gravitació Universal de Newton, que ens estableix la força de dues masses i la de una altra massa. I així formant un producte de masses. Dintre de la llei de la Gravitació Universal es troba la força empírica, on les forces són sempre actives i fan que els planetes tinguin una orbita tancada al voltant del sol. Les forces atractives poden tenir orbites tancada com a la vegades obertes, però les forces repulsives mai poden tenir orbites tancades. Aquest mecanisme clàssic te un abast infinit així com una força associada a la gravitació central.

Ara si ens fitxem en el mecanisme relatiu ens fa referència a la deformació de la geometria espai-temps. Des de fa molts anys einstein va dir que no existia la empenta gravitatòria, que aquesta força es una il·lusió amb un efecte de la geometria. De manera que el propi espai en empenta capa el terra, amb una deformació que ve caracteritzada per el tensor mètric.

Això fa que es produeixin uns efectes gravitatoris, i així poder destacar els següents:
-Desviació gravitatòria de la llum cap al vermell en presencia de camps amb intensa gravetat.
-Dilatació gravitatòria dels temps.
-Efecte Shapiro (dilatació gravitatòria de desfasament temporal).
-Decaïment orbital degut a l'emissió de radiació gravitatòria.
-Precessió geodèsica. A causa de la curvatura de l'espai-temps.

I per últim el mecanisme quàntic, de moment no hi ha una descripció teòrica satisfacis simultàniament els principal d’aquest mecanisme. Es una teoria molt rellevant hi ha algunes que s’ha semblen però ninguna es la adequada.

La gravetat a la terra no es la mateixa que a la resta del sistema solar, la gravetat a la terra va variant segons la seva latitud, la seva alçada i fins i tot segons el camp magnètic. Varia per la latitud hi ha que es degut a la rotació de la Terra, els cossos experimenten una força centrífuga que varia segons la latitud: és màxima en l'equador i nul en els pols. Aquesta força centrífuga fa disminuir l'efecte de l'atracció gravitatòria, i la desvia de la seva direcció original cap al centre de la Terra. També es degut a l’alçada, que disminueix la gravetat de la terra segons major o menor alçada. Podem veure les variacions locals en topografia (com la presència de muntanyes) i geologia (com la densitat de les roques dels voltants) són les responsables que hi hagi petites variacions en un lloc sense que tingui a veure la latitud.

Estructura interna

Per tal de poder comprendre com funciona la Terra, és necessari saber som es per dins, en quant a composició i en quant a estructura.
L'interior de la Terra, amb un radi mitjà de 6.370 quilòmetres, no es pot estudiar d'una forma directa. Els pous i sondejos que s'han fet fins ara, no han assolit més que una dotzena de quilòmetres, cosa que ens demostra l'escàs coneixement directe que tenim de l'interior del nostre planeta. Actualment s’utilitza un model geostàtic per fer divisions de la Terra en capes. La divisió de la Terra en capes ha sigut determinada utilitzant el temps que triguen en viatjar les ones sísmiques, creades per terratrèmols, basant-se en el principi que quan la velocitat d'una ona sísmica canvia bruscament i de manera important, és que hi ha un canvi de medi i, per tant, de capa.
La Terra és dinàmica, la majoria dels processos de canvi tenen lloc tan lentament que són imperceptibles durant el període de vida humana, però els hi ha, la prova més directa d’aquestes forces internes són els nombrosos volcans i muntanyes existents.
Actualment es reconeixen tres grans subdivisions de la Terra, que es van formar mentre els materials pesants queien cap al centre i els més lleugers quedaven a la superfície, com a conseqüència de les diferents densitats d’aquests i de la gravetat. Aquestes subdivisions són; l’escorça, una delgada capa superficial; el mantell, una capa força gruixuda situada sota l’escorça; i el nucli, la regió central de la terra. Malgrat que aquestes poden presentar altres divisions.

NUCLI:
El nucli, representant el 16% del volum de la Terra, és la part central de l’estructura terrestre, una enorme zona esfèrica principalment sòlida, d’uns 3.500 km de radi, tamany semblant al de l’altre planeta del Sistema Solar, Mart.
Aquest té una densitat variable, ja que a la part més externa és de 9kg/m3, però a la interna és de 12.
Sabent que durant la formació de la Terra els elements pesats van quedar a la part més central de la Terra, i basant-se en l’abundància relativa dels elements químics al sistema solar, es creu que el nucli està compost de ferro(Fe), un 80% de la materia d’aquest aproximadament, juntament amb níquel(Ni), i altres elements pesats.
El nucli presenta divisions, per tant podem distinguir un nucli intern i altre extern.
La diferència entre aquests va ser descoberta pel sismòleg Inge Lehman, el 1936 a través d'observacions d’ones sísmiques generades per terratrèmols.
El nucli intern és sòlid i està compost majoritariament de Ferro amb alguna cosa de Níquel, encara que podría ser que estiguès format per cristall de Ferro, possiblement enriquit amb elements pesants, amb un nombre atòmic superior a 55, incloent-hi Or, Mercuri i Urani. Té una temperatura d’uns 5000ºC, i un radi de 1220km. La pressió al nucli interior és més o menys de 330 i 360 Gpa. Es creu que l'edat del nucli interior és d'entre dos i quatre mil milions d'anys.
D’altra banda, trobem el nucli extern, que envolta l’intern, aquest en estat líquid, tambè està compost d’un aliatge de Ferro i Níquel, però a diferència de l’intern, presenta altres elements més lleugers. El nucli extern, té una temperatura d’uns 4000ºC i un radi de 3400km aproximadament.
No fa gaire temps que s’ha descobert que el nucli intern podría rotar lleugerament més ràpid que la resta del planeta, entre 0,3 a 0,5 graus per any més ràpid que la rotació de la superfície.
La divisió entre mantell i el nucli, situada als 2.900 km de profunditat es anomenada discontinuïtat de Gutenberg.

MANTELL:
És la capa situada entre l’escorça i el nucli extern, que constitueix aproximadament el 80% del volum de la Terra i el 70% de la seva massa.
S’estén fins una profunditat de 2890km sent així la capa més gran del planeta. Està composat per roques silícies, més riques en ferro i magnesi que l’escorça, formant una roca característica anomenada peridotita. Aquest presenta certa plasticitat. La pressió a la part inferior del mantell està al voltant dels 140 GPA.
L'elevada temperatura del mantell fa que els materials estiguin fosos. Formen una massa anomenada magma.
El mantell tambè presenta divisions, distinguim entre un inferior i altre superior.
El superior es prolonga fins als 650 o 700km de profunditat . Les velocitats de les ones sísmiques mesurades en aquesta capa són de 8,0-8,2 km/s. Aquest està format per peridotita, encara que es poden originar els basalts oceànics en les condicions de pressió i temperatura existents en el mantell superior. Aquest procés passa probablement a la zona de baixa velocitat, el que explica la reducció de les velocitat sísmica per la fusió parcial dels materials.
L’inferior, s'inicia a prop dels 650 km de profunditat i s'estén fins a la discontinuïtat de Gutenberg, situada a 2.700-2.890km de profunditat. La temperatura varia de 1.000 ºC a 3.000 C, augmentant amb la profunditat i amb la calor produïda per la desintegració radioactiva i per conducció a partir del nucli extern. La densitat en aquesta regió augmenta linealment de 4,6-5,5.
El mantell està separat de l’escorça per una superfície anomenada discontinuïtat de Mohorovičić o Moho, degut a un canvi en la composició de les roques.

L’ESCORÇA:
És la capa més fina i irregular que forma el nostre planeta. És sòlida, i el seu espessor varia dels 5km(sota els fons oceànics) fins als 70km(a alguns punts dels continents). És la menys densa, formada per elements químics lleugers, com són l’oxigen, carboni, silici... Està constituïda per minerals que s'agrupen i formen roques. És discontínua degut a que té plaques tectòniques que es mouen. És molt dinàmica amb una gran activitat geològica
Aquesta es troba a una major profunditat sobre els continents, que sota els oceans, 40 i 7km respectivament. La densitat mitjana d’aquesta, està dintre dels marges que presenten les roques més freqüents, i es pot suposar que l’escorça és químicament semblant al que trobem a la superfície, malgrat que segurament amb la profunditat s’experimenten canvis.
La part més externa del mantell superior està fermament unida amb l'escorça, formant un conjunt compacte que rep el nom de litosfera.
Trobem dos tipus:
-L’escorça oceànica, on la Terra es troba fosa i coberta per la hidrosfera. Està formada per denses roques màfiques de silicats de Ferro i Magnesi. Té un gruix aproximat de 10km. La velocitat mitjana de propagació de les ones sísmiques a aquesta capa és d’entre 6’7 i 7km/s.
-L’escorça continental, que es troba en zones on emergeix la Terra, es menys densa i es composa de roques fèlsiques de silicats de Sodi, Potassi i Alumini. Té un gruix d’uns 35km incrementat fins 60-70km sota grans formacions muntanyoses.
Aquestes juntament amb els oceans i l’atmosfera, ens proporcionen els medis per mantenir la vida.

Formació física

La ciència que estudia la formació geodèsia de la terra, es un branca del objectius geofísics que determinen la forma geomètrica externa de la terra, la seva intensitat i la direcció dels camps magnètics terrestres. Els coneixements de la forma de la terra i el seu camp magnètic són indispensables per la elaboració de hipòtesis geofísiques sobre el interior de la terra y la seva mida espacial. Les primeres hipòtesis fundades per antics filòsofs com ara Pitàgores o Aristotèlic deien que la terra era esfèrica, i una mica més tard amb una valoració aproximada, Eratóstenes, va dir les dimensions de la terra gracies al grau mitja dels meridians.
Newton va ser el primer en formar una determinada llei: llei de la gravitació universal y de mecanismes terrestres( moviment rotacional). Va deduir que la terra tenia els pols comprimits perquè tot era degut al moviment de gir de la terra al voltant del sol. I aquest aprofundiments es defineixen com la relació de diferencia entre els dos radis terrestres (equatorial y polar) i el radi equatorial.
Durant molt segles san fet diverses expedicions i treballs per conèixer el màxim de la formació i les dimensions de la terra.
Actualment es considera que la forma de la terra es deguda a la superfície equipotencial de la gravetat, les quals són les masses,la superfície...

La terra esta formada per diversos aspectes: una massa i una densitat, per uns moviments en concret, per una translació i una rotació,pels camps magnètics, la magnetosfera i altres aspectes com la calor interna de la terra.
Centrant-nos més en la seva massa i la seva densitat, els càlculs realitzats per les aplicacions de la llei gravitacional del univers d’ona que té una massa de 5,975 x 10 21 tones. I amb una densitat de 5,5 17 g/cm 3. Si ens fixen en comparació als altres planetes la terra es el segon planeta per ordre de densitat decreixen, se’n molt més superior que la de saturn i júpiter. En gran part la densitat són ones sísmiques presentades a una velocitat de propagació determinada, per explicar el valor de l’augment de la densitat del material del interior de la terra no es suficient afirmar els efectes de grans pressions. Sinó que es degut als canvis de composició del materials.
La Terra, com els altres planetes del sistema solar, està sotmesa a les lleis de la dinàmica celeste. Especialment són dos moviments els que afecten a la terra: translació al voltant del sol i rotació del eix dels pols. Els dos moviments determinen les estacions del any i el dies i les nits.
La translació consisteix en que la terra es mou al voltant del sol el·lípticament. La terra es troba a una distancia de 149.675.000 km respecte al sol i triga 365 dies en fer un any sideral. Degut a la forma el·líptica la distancia respecte al sol va variant a principis de gener i de juny.


Les estacions indiquen els temps que triga la terra en recorre els arcs el·líptics. En cada hemisferi el solstici de estiu es quan el zenit del tròpic corresponent al hemisferi, m’entres el solstici de hivern correspon al punt en el que el sol esta zenit amb el altre hemisferi. Tot això explica les oposicions de les estacions, en l’actualitat el estiu es quan més cerca es troba la terra del sol i el hivern al contrari.
La terra gira al voltant del pols en sentit oest-est donant una volta completa sobre si mateixa, aproximadament 24h. A causa del moviment rotacional de la Terra es produeix un moviment aparent de tota l'esfera celeste. Fa molt anys es deia que era l’esfera celeste la que girava al voltant del sol però Copérnic va demostrar que no era veritat. El període de rotació de la terra es efectuat per la acció de frenada per les marees que tendeixen augmentar la rotació de la terra.

Aquest es un tema molt abundant i amb moltes teories i diverses informacions perquè qualsevol objecte situat en una superfície terrestre es atret per una mateixa força, denominada gravetat, dirigida capa el centre de la terra. La gravetat representa com una força que atrau qualsevol massa situada en un camp gravitatori i correspon al pes de la massa. Al considerar que la intensitat del camp gravitatori es el punt de superfície del nostre planeta fa que les rotacions varien per la atracció de la seva massa.
Podem veure que la força de la gravetat varia de les següents formen sobre la superfície terrestre:
Com la altitud: El valor de gravetat en qualsevol punt es proporcional al centre de la terra, i la intensitat disminueix a mida que ens anem allunyant de la terra. Els demes cossos del sistema solar desenrotllen una camps gravitatoris que fan que la intensitat depengui de la massa.
Com la latitud: Degut a que la terra no es una esfera perfecta, fa un efecte que el radi polar es lleugerament menor que el equatorial. La gravetat serà major en els pols però per altra part la força centrifuga es deguda a la rotació terrestre.
Com la topografia: Determinen forces newtonianes secundàries contrarestant en part l'atracció terrestre. La ciència que estudia la gravetat terrestre es anomenada gravimetria.

Tots sabem que la terra es un cap magnètic gegant, que varia segons el curs de les eres geològiques, anomenat variació circular. El magnetisme és un fenomen estès a tots els àtoms amb desequilibri magnètic.

L'agrupació d'aquests àtoms produeix els fenòmens magnètics perceptibles, i els cossos estel·lars, els planetes entre ells, són propicis a tenir les condicions perquè es desenvolupi un camp magnètic d'una certa intensitat. En el cas de la Terra, la zona en la qual es mou està influenciada pel camp magnètic solar, però el propi camp magnètic terrestre crea com una bombolla, anomenada la magnetosfera terrestre. Que fa que aquesta bombeta tingui una capacitat limitada entre la seva influència i la solar (magnetopausa) que és aproximadament esfèrica cap al Sol, i allargada cap al sistema solar extern, acostant-se a la superfície terrestre en els pols magnètics terrestres.

Una de les ultimes formacions de la terra es la calor interna de la terra. És fàcil comprovar en mines i sondejos que la temperatura dels materials de l'interior de la Terra augmenta amb la profunditat. En nombrosos pous petrolífers s'arriba als 100 ° C a uns 4.000 m de profunditat. D'altra banda, les erupcions volcàniques porten a la superfície terrestre materials a elevades temperatures provinents de zones profundes. La geotèrmia és la branca de la geofísica que estudia el règim tèrmic intern de la Terra, la distribució de les temperatures en aquesta, el flux de calor que les determina i el probable origen de la calor terrestre.

Aquestes són diverses formacions de la terra en la part física, on predomina la gravetat, la intensitat, la massa i la densitat, a més dels camps gravitatoris i el magnètics.

Característiques dels planetes


Com podem comprovar els planetes tenen una forma molt complexa, diferents superfícies i diverses característiques, que les fan diferents uns dels altres. En el nostre sistema solar hi ha vuit planetes que formen els planetes terrestres o tel·lúrics i els planetes jovians. Els quals es diferencien gracies a la seva superfície rocosa i sòlida, per la seva densitat alta o baixa i fins i tot per les seves dimensions. El nostre planeta, la Terra, es el tercer planeta més proper al sol, en voltat amb una capa d’aire anomenada atmosfera. Tots els planetes tenen diverses diferencies gairebé per la seva distancia respecte al Sol. Els quatres planetes que es troben més a prop del Sol es diuen els planetes interior, els quals són més petit i rocallosos. En canvi Júpiter, Saturn, Neptú i Urà són els planetes més allunyats del Sol, anomenats planetes exterior, són planetes gegants de gas. Gracies a diferents investigacions podem comprovar que Mercuri i Venus no tenen llunes que giren al seu voltant com la resta dels planetes. Totes les òrbites dels planetes es troben a un mateix pla en canvi plutó no, però plutó no és considerat un planeta. Una cosa que tenen en comú tots els planetes es el sol, i tos giren en la mateixa direcció.

Centrar-nos més en el tema de les característiques Mercuri es el planeta que es troba més proper al sol, per això el Sol es veu dos vegades més gran que a la terra. Això fa que la cara que es troba mirant al sol estigui a més de 400ºC capacitat suficient per fondre el plom. Però en canvi la cara no il·luminada, es a dir, la nit arriba a un temperatura de -172ªC. Amb les seves característiques d’un planeta rocallós i amb diversos craters Mercuri te un diàmetre de 4878 quilòmetres i a uns 57,9 milions de quilòmetres respecte al Sol. Mercuri solament triga 88 dies en rodejar el Sol i cada dia i nit dura 58 dies, 16 hores. A més Mercuri no te cap satèl·lit al seu costat.


Venus, el segon planeta més a prop del sol te un mida similar a la de la terra. Pots ser la mida sigui quasi be igual però tenen moltes diferències, composat per diòxid de carboni a la seva atmosfera i amb gotes d’àcid sulfúric en els seus núvols. Una altra diferència clarament de la terra es que la seva pressió a la superfície es de 100 vegades major que la terrestre. Gracies a diverses investigacions Venus és el planeta més brillant desprès de la lluna. Venus es troba a una distancia aproximadament de 108’2 milions de quilòmetres del Sol
És més gran que Mercuri i amb diferencia, perquè te un diàmetre de 12103 quilòmetres, però en canvi triga més temps en envoltar el Sol. Venus triga uns 225 en fer el dia i la nit 234 , 14 minuts, i tampoc te cap satèl·lit.

Ara mateix arriben a el planeta més important que existeix, el nostre planeta, la Terra. La Terra és l’únic planeta del sistema solar on existeix vida, l’únic que esta ple de vegetació, d’aigua, de trossos de Terra... Esta composa per aigua liquida que es troba a la superfícies, la veritat es que quasi be tres parts de la Terra són aigua i una de terra. La terra es troba envoltada per una capa d’aire anomenada atmosfera, la qual no pot fugir degut a la gran gravetat que hi ha a la terra.
Nosaltres anomenen escorça a la superfície rocallosa que te la terra que esta composada per diverses plaques que llisquen poc a poc, per la superfície de la Terra. I per això quan dos plaques xoquen és produeixen diversos terratrèmols i hi ha molts volcans que entren en erupció o es formen per el seu fregament. Com podem comprovar la superfície de la Terra no sempre es igual perquè poden canviar segons la capacitat el vent, la pluja o les marees. La lluna és la culpable de les marres, és a dir, de la pujada o baixa de la marea al llarg del dia, que solen pujar i baixar dues vegades. Quan la lluna gira al voltant de la Terra fa que la atracció de la lluna sobres les aigües que es troben a sota de ella pugin amb molta força el nivell del mar.
El nucli que té la Terra esta composat per ferro i níquel, on en el seu interior podem trobar una capa sòlida amb un exterior líquid. Al seu voltant hi ha una capa rocallosa anomenada mantell i escorça.
La Terra igual que tots els altres planetes que formen el sistema solar és va crear gracies a la pols que anava girant al voltant del Sol fa més de 4500 milions de anys enrere. Amb una distància de 149’6 milions de quilòmetres i un diàmetres molt semblant al de Venus, la Terra es el tercer planeta és a prop del Sol. Amb una composició de 366 dies a l’any que formen el dia i la nit en 24 hores. Si, efectivament la Terra si que te un satèl·lit la lluna.

Deixant enrere el planeta més important del sistema solar ens centrem en últim planeta interior, Mart. Si ens fitxem Mart esta corverd per una pols vermellosa que es la que li dona aquest to com si sembles foc, que crema. En la seva superfície podem trobar sones obscures anomenades mars. Els marc són zones que solament té Mart que a causa de vents molts forts han deixat al descobert totes les roques perquè s’ha en portat tota la pols que li rodejava.
Si inspeccionem a fons Mart podem trobar que té una petita atmosfera de diòxid de carboni la qual es divideix en tres classes de núvols. El primer de color rosa, també de color vermell i de color blau.
Una cosa que pot impactar molt és que la muntanya més alta de tot el sistema solar és troba a Mart que té una altura de 25 quilòmetres d’altura, 3 vegades més gran que el l’Everest. La temperatura que hi ha a Mart supera els 0ºC als pols, però podem trobar que a vegades hi falli molt més fred. Mart es troba nomes a uns 227’9 milions de quilòmetres del Sol. I amb un diàmetre molt més petit que la terra, de 6786 quilòmetres. Mart Triga a fer una volta al Sol 688 dies i en fer el dia i la nit 25 hores. Hi ha diferencia de la Terra té 2 llunes.

Ara ens fiquem en el planetes exterior, això vol dir en els que es troben molt més allunyats del Sol. Començant per Júpiter. Júpiter es el planeta més gran que hi ha en el sistema solar, a més d’això Júpiter és molt més gran que tots els planetes junts. Les seves bandes estan formades per núvols de l’atmosfera, del planeta que formen llargues tires degut a la velocitat en que rota. Júpiter te un anell de més de 30 quilòmetres de gruix i a part 1000000 quilòmetres d’amplada, les quals es troben formades per partícules de pols.
Com podem observar fàcilment la seva gravetat es major que la de la Terra, a Júpiter tots pesaríem el doble.
Júpiter, té una superfície amb grans taques vermelles a més que es troba formada per una tempesta a la seva atmosfera, si sona estrany però es cert. En diferents àmbit ens podem estranyar però sabem amb seguretat que Júpiter té 16 llunes, en les quals es troba la més gran de tot el sistema solar, anomenada Ganímedes.
Està a una distancia de 778’3 milions de quilòmetres del Sol, amb un diàmetre exactament de 142984 quilòmetres. Júpiter te una tardança de 12 anys en fer una volta al Sol respecte la Terra. I triga en fer el dia i la nit 10hores.
Saturn és una planeta extraordinari, envoltat per molts anells brillants, els quals estan formats per gel i pols. Tenen una longitud de 3 quilòmetres d’ amplada i 300000 quilòmetres de diàmetre, són immensament grans. Saturn amb una distancia de 1247 milions de quilòmetres respecte al Sol és el planeta que pesa mes poc. Si col·loquéssim Saturn el mig del oceà, directament flotaria. Ens troben que Saturn tarda en fer una volta al Sol 295 anys terrestres que a la seva vegada el dia i la nit son 11 hores.
Molts vegades no es pot creure que un planeta solament un planeta tingui 18 llunes però efectivament, Saturn te 18 llunes. Amb la seva lluna més gran anomenada Titan és de les poques llunes del sistema solar que tenen atmosfera.
És molt estrany aquesta teoria però en el centre del planeta fa moltíssim calor però en canvi fora fa molt de fred,efectivament perquè esta molt lluny del Sol.

Urà és el penúltim planeta del sistema solar, descobert per l’astrònom britànic Williams Herschel en 1781. Urà és un planeta que es troba inclinat per causa de la col·lisió amb altra planeta. Aquesta teoria a sigut donada per els grans científics que van descobrir aquest planeta. Amb uns colors verdosos el planeta és presenciat degut als gas anomenat metà que es troba a la seva atmosfera.
Envoltat més ni menys per 10 anells, Urà es format per 15 llunes més. Uns anells formats per una matèria negre desconeguda i una barreja de gel i gasos. Amb una lluna anomenada igual que les obres de Williams Shakespeare, la seva lluna més gran és la meitat de la lluna terrestre.
Té una temperatura molt peculiar d’un planeta que esta molt allunyat del Sol. Amb una temperatura de -214ºC en la part superior del planeta i una temperatura molt elevada en el seu interior. Té una distancia de 2871 milions de quilòmetres respecte al Sol amb un diàmetres de 51118 quilòmetres. I fa una tardança de 84 anys en donar una volta al sol en 17 hores i 14 minuts.

I per finalitza amb les característiques dels planetes Neptú, perquè Plutó hi ha no és considerat com a planeta. Avanç a vegades podíem considerar el novè planeta perquè cada 148 anys, les òrbites de Plutó i de Neptú és creuaven i passa a ser Plutó el vuitè planeta. Però com hi ha he anomenat encara que passi això actualment Neptú sempre serà el últim planeta per tant el vuitè planeta del sistema solar. Això solament passava surant 20 anys desprès tornaven al seu estat real i fins els284 anys no tornava a passar. Com podem comprovar facilment Neptú és el planeta que esta més allunyat del gran gegant de gas.

Neptú és el planeta amb més vent del Sistema Solar, amb ventades de 2000 quilòmetres per hora. Com podem observar Neptú esta cover per 4 anells de pols i té tres taques en la seva superfície anomenades (Gran taca fosca, Petita taca fosca i Scotter) degudes pràcticament a les gran tempestes que hi ha en la seva atmosfera.
Amb una temperatura de -214ºC Neptú té 8 llunes. La seva lluna més gran anomenada, Tritó, te una temperatura de -235ºC en la seva superfície. Per això és converteix en l’objecte més fred del sistema solar, amés es l’única lluna que gira en direcció oposada al planeta. Neptú està a una distancia del Sol d’uns 4497 milions de quilòmetres i amb un diàmetre de 49528 quilòmetres. Solament triga 165 anys en fer una volta al Sol tenin en compte que el dia i la nit són 17 hores i 7 minuts.
Aquestes són les característiques més destacades de cada planeta, els quals es diferencien per les mides, distancies, temperatures...

El Sistema Solar

El sistema Solar constitueix el nostre minúscul i conegut racó de l’univers. Fa uns cinc mil milions d’anys, el Sol i tot els cossos que el rodegen no eren més que gas i pols; en canvi, ara tenim un Sistema Solar format per el Sol (centre), nou planetes i les seves desenes de satèl·lits, milions d’asteroides, innumerables meteoroides i cometes.
Aquest en teoria es va formar a partir d’un núvol de pols i d’hidrogen i heli calents, coneguda com a nebulosa solar. La nebulosa solar va començar a i rotar i contraure’s, possiblement degut per la explosió d’una supernova. La regió central del núvol es va contraure en forma de protoestel, arribant a ser una estrella al escalfar-se fins els 10 milions de ºC, donant lloc al Sol. Al disc gruixut que envoltava el protoestel d’aquells moments, es van condensar partícules als grums de gas. Les partícules van créixer fins formar protoplanetes, precursors dels planetes actuals.

ÒRBITES: Tots els cossos planetaris, des de Júpiter fins les partícules de pols més petites, es mouen al voltant del Sol al llarg d’òrbites el·líptiques. Al Sistema Solar, un dels focus de les el·lipses orbitals està ocupat pel Sol, per tant, cada objecte passa per dues posicions extremes al llarg de la seva òrbita: “prehelio” (la més propera al Sol), i “afelio” (la més llunyana); i excepte els cometes tots els cossos existents, orbiten el Sol en el mateix sentit que ho fa la Terra (heliocentrisme). La majoria dels planetes roten sobre el seu eix en el mateix sentit en el que executa el seu moviment orbital.

CLASSIFICACIÓ DELS PLANETES:
Els planetes poden formar part d’una de les dues categories existents segons la seva composició. Els més propers al Sol (Mercuri, Venus, Terra i Mart) són denominats planetes terrestres o tel·lúrics, perquè estan composats principalment de roques i metalls. Júpiter, Saturn, Urà i Neptú constitueixen el grup dels planetes gasosos o jovians, ja que posseeixen masses unes 10 vegades superiors a la de la Terra i es composen de gels lleugers, líquids i gasos.
Altre forma de classificar els planetes és segons les seves distàncies. Els que recorren òrbites interiors a la terrestre (Mercuri i Venus) s’anomenen inferiors. Els que es troben fora de l’òrbita de la Terra (Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) són els planetes superiors.

EL SOL:
El Sol, és l’estel més propera a nosaltres, dista uns 150 milions de km. Veiem el Sol a diari com si fos alguna cosa del més normal, però aquest estel “petit” i groc, supera en mida i lluentor a la majoria dels altres estels només un 2% d’aquestes són més grans i lluminoses. El sol és enorme, el seu diàmetre, de 1.392.000km, supera unes 110 vegades el de la Terra i 10 vegades el de Júpiter. Conté el 99,8% de la massa del Sistema Solar, mentre que el 0,2% restant l’ocupen tots els altres cossos, com la Terra, la resta de planetes, els asteroides...
Malgrat que sembli relativament tranquil, el Sol és una esfera composada sobretot per gas hidrogen que es troba en continua ebullició. La font d’energia d’aquest, prové de nombroses reaccions nuclears produïdes al seu nucli, on els àtoms d’hidrogen es fusionen per tal de produir heli. El Sol irradia una gran quantitat d’energia, no només de llum i calor, si no també en forma d’altres radiacions com rajos gamma, rajos ultraviolats i rajos X.

El Big Bang

És el model cosmològic de l'Univers que considera que aquest s'ha expandit fins al seu estat actual amb unes condicions d' infinita densitat i temperatura.
L'espai i el temps es van crear durant el Big Bang. Al principi, de l'Univers l'espai estava completament ple de matèria. Aquesta era originàriament molt calenta i molt densa i aleshores s'expandí i refredà per a generar eventualment les estrelles i galàxies visibles a l'Univers actual. Això va tenir lloc fa 14000 milions d’anys a un espai infinit. Malgrat que el Big Bang és només una hipòtesi actualment està generalitzada i acceptada com la més adient. Aquesta teoria es basa en dues suposicions principals, la universalitat de les lleis físiques, i el principi cosmològic, que estableix que a grans escales l’univers és homogeni i isòtrop, i el principi de Copèrnic.
Després d'haver elaborat la teoria de la Relativitat General, Einstein es va proposar utilitzar-la per mirar d'entendre com era el Cosmos. Els seus càlculs indicaven que l'Univers no podia ser estable: havia d'estar expandint o col·lapsant. Com Einstein creia que l'Univers era estable, va proposar l'existència d'una força oposada a la gravetat que permetria que l'Univers fos estacionari. Per la seva banda el físic i matemàtic Alexander Friedmann va seguir treballant en el camí correcte, acceptant les conseqüències de la Relativitat General i elaborar, ja en 1922, models que descrivien l'Univers en expansió. El 1924 l'astrònom Edwin Hubble va descobrir que certs objectes astronòmics coneguts llavors com “nebuloses espirals” eren en realitat altres galàxies constituïdes cadascuna per milers de milions d'estrelles i que es trobaven a enormes distàncies. Durant els anys següents es va dedicar a mesurar les seves distàncies i velocitats i va descobrir que les galàxies s'estaven allunyant unes de les altres: en altres paraules, va descobrir que l'Univers estava en expansió. Els astrònoms es van preguntar llavors com va començar aquesta expansió. La física, indicava que l'Univers va haver de tenir un començament molt calent i que part d'aquesta calor inicial podria detectar encara ara a la banda de les microones. Lemaître l'any 1931 va afegir que l'univers havia estat originat a causa d'un "àtom primigeni" simple,. Aquest àtom primigeni va ser posteriorment anomenat Big Bang, que també seria defensada per nombrosos físics.
Malgrat que no va ser fins el 1950 quan el físic anglès Fred Hoyle va proposar la paraula Big Bang, per tal de descriure l’inici de l’univers que coneixem, després d’haver fracassat el model proposar per ell, la teoria de l’estat estacionari.
En general, es consideren tres grans tipus de proves empíriques que recolzen la teoria cosmològica del Big Bang:
L'expansió de l'univers que s'expressa en la llei de Hubble i que es pot apreciar en el desplaçament cap el vermell de les galàxies.
Les mesures detallades de la radiació còsmica de fons.
L'abundància d'elements lleugers, com s'exposa a la teoria de la nucleosíntesi del Big Bang.
Actualment la paraula Big Bang, s'utilitza tant per referir-se específicament al moment en què es va iniciar l'expansió observable de l'Univers, com en un sentit més general per referir-se al paradigma cosmològic que explica l'origen i l'evolució del mateix Univers.

Introducció

La formació física i química de la terra no és només un treball que te uns continguts molt important, sinó també una mostra de com es el nostra planeta. Nosaltres tenim un objectiu per aquest treball, a més de les nostres ganes per comprendre, deduir, jutjar, inferir, crear o assabentar-nos de com es el nostre sistema solar. Ens agradaria arribar a un punt en que molta gent solament que escoltés el títol del treball, veient els nostres projectes de la terra, el Power Point i el treball en si, s’interessés per aquests tema. És un tema que pot englobar moltes coses, poden agradar o no, però creiem que pot ser interessant. Quan finalitzés aquet treball a més d'aprendre ens agradaria tenir un Power Point que hagués tingut una evolució, un projecte de la terra que ens hagi portat suor i un treball que tothom pugi llegir i que es quedi informat del que llegeix. Creiem que són els objectius més important, si arribem fins aquí a lo millor o podem ampliar a més coses, o potser no arribem fins aquí, però nosaltres volem estar satisfetes del nostre treball. Sabem com es va crear el Big bang,l’origen del Sol, l'origen dels planetes,de que estan formats,etc. Aquests treball portarà una evolució continua i eficaç, fent entendre tot el que anem posant.

L’origen de la energia del Sol i les estrelles, va ser, per molt temps, un misteri. Centenars de persones van dedicar molt temps de les seves vides a descobrir els secrets de l’univers i, encara en temps moderns, s’han invertit milers d’hores d’estudi, per tal d’arribar a entendre els detalls de la vida. Amb aquest treball, el que volem és, ampliar el nostre coneixement sobre la nostra existència, com es va formar tot el que coneixem i amb quines condicions, saber més sobre el que ens envolta, sobre el nostre planeta Terra(l’únic lloc on podem afirmar que hi ha vida), i tenir consciència de tot el que existeix que no podem arribar a veure a ull nuu, impossible de veure amb els nostres propis ulls.
Com es va arribar a l’actual model que explica l’origen i evolució de l’Univers? En realitat és el fruit de molts anys de discussions, teories i experiments innovadors a càrrec de molts científics de primera línia.
El problema existencial, ha sigut un dels principals motius dels mals de cap de molts dels il·lustrats de tots els temps, i encara avui dia no se sap ben bé com es va crear fa uns 14 mil milions d’anys, aquest immens univers, amb tot el que coneixem i desconeixem, ja que tot està subjecte a diferents hipòtesis, i, malgrat l’avançada tecnologia de la que disposem avui dia, qualsevol dia algú fent un estudi podria descobrir un error en aquesta hipòtesi i, observar que hem estat vivint gran part de la nostra vida enganyats, i que no sabem res d’on venim ni del que està al nostre voltant.
Durant segles, l’ésser humà, ha cregut que el Sol només existia per il·luminar-lo, per tal de fer possible la seva pròpia existència; i que la Lluna i les estrelles, no tenien altre significat que el de determinar el seu destí.
Ara, sabem, que és a l’inrevés, que existim perquè les característiques físiques i químiques donades al nostre planeta, derivades de la seva massa, composició i situació al Sistema Solar, han fet possible, la aparició de la vida, i l’evolució dels éssers vius fins arribar a l’ésser humà.

La Terra, és només un planeta situat al Sistema Solar, perdut a un braç d’una galàxia. Un planeta amb un astre central nomenat Sol, que comporta una del les 100.000 milions d’estrelles que formen la Via Làctia, i aquesta solament una de les mil milions de galàxies existents.

Amb això ens podem fer una idea de la dificultat present per l’home, el fet de descobrir l’origen l’evolució i les característiques de l’Univers, el Sistema Solar, tant com del seu propi planeta.

Matèria, energia, espai i temps, tot el que existeix forma part de l’univers. En quant a matèria, l’univers és, sobretot, espai buit, matèria concentrada a galàxies, estrelles, planetes...
Però la pregunta que tot astrònom es fa és, com d’un no hi havia res, va aparèixer vida?
Des de l’antiguitat fins a hores d’ara, són nombroses les hipòtesis que s’han donat per tal d’explicar la creació del “tot”, malgrat que actualment es dóna suport a què la creació de l’univers i per tant la vida, va ser possible gràcies al Big Bang; que descriu la bola de foc gegant que va esclatar, creant una
explosió, a l’inici de la història del nostre espai- temps, i com també que descriu el moment en que es va iniciar l’expansió de l’univers.
Amb aquest també es va formar el que anomenem Sistema Solar, una formació de vuit planetes amb els seus astres, asteroides i cometes que es troben en òrbita al voltant del Sol, l’estrella que ocupa la gran quantitat de matèria d’aquesta formació.
L’estructura terrestre, després d’haver-se donat aquest fenomen, pot ser dividida segons dos models geogràfics; un model geostàtic ( que la divideix en escorça, mantell i nucli), i un model geodinàmic (que comprèn la litosfera, l’atmosfera, la mesosfera, la capa D i la endosfera).

Tota la humanitat existent habita, segons els estudis, a l’únic planeta del sistema amb vida, al planeta Terra, al planeta blau que es coneix actualment, encara que són abundants les investigacions portades a terme amb la finalitat de trobar vida als altres planetes més propers, que per les seves condicions més o menys semblants a les nostres, podria donar-se o haver-se donat vida. Aquest és un tema que interessa i preocupa a la societat científica i també a la gent del carrer, que ho hem podent observar a diferents pel·lícules i novel·les. I és que tot pot ser possible, ja que els planetes experimenten nombrosos canvis, el planeta Terra n’és un exemple, ja que s’estima que fa uns 300 milions d’anys l’estructura visual d’aquest no era tal i com la coneixem ara. El Pangea era, l’únic continent que formava el planeta, on es concentrava tota la superfície terrestre, que més tard, a causa del moviment de les plaques tectòniques, es va començar a dividir donant lloc als diferent continents existents actualment. Es clar que tot això es només una altra teoria que intenta explicar-nos el que ningú ha vist, suposant un problema el fet de que la vida humana és infinitament més curta que la duració dels fenòmens geològics.
Tota aquesta vida, insitim, no hauria estat possible, si no s’haguessin donat unes condicions especifiques i necessàries, que són les que estudiarem al nostre treball.

Per últim, dir que ni el nostre futur ni el futur de tot el que coneixem està escrit, per tant no podem saber amb certesa el que passarà en temps pròxims, però si que es pot intuir que algun dia tot això s’acabarà, bé sigui per el continu i agressiu maltractament de l’ésser humà cap a aquest planeta, produint un canvi climàtic mai abans experimentat, o bé perquè el Sol com qualsevol altre astre, s’acabarà apagant, suposant el fi de tot el que ens envolta passaríem a ser un record de tot allò que un dia va existir, formant part del no-res.

Recollida D'informació

Internet:

Llibres:

1. Robert Burnham, Gruía del cielo nocturno, Editorial: Blume
2. Richard Corfield, La vida de los planetas, Editorial: Paidós contextos, 2009
3. Erchard Keppler, Sol, lunas y planetas, Editorial: Ciencia Salvat, 1995, Barcelona
4. Francisco Anguita i Gabriel Castillo, Crónicas del sistema solar, Editorial: Milenium, 2003
5. Néstor Míguez, Los tres primeros minutos del universo, Editorial: Alianza,1977
6. Daniel Roberto Altschuler, Hijos de las estrellas, Editorial: Cambridge university press
7. Francesc Nicolau i Pons, El planeta terra i el seva història, Editorial: Claret
8. André Brahic, Paul Tapponnier, Lester R. Brown i Jacques Girardon, La historia més bella de la tierra, Editorial: Anagrama
9. David McNAB i James Younger, Los planetas, Editorial: Gedisa
10. José.l Del Barrion Barrero, El universo, Editorial: Santillana, 1998

Acord de Tutoria PR

ACTIVITAT:
  • Introducció de la creació de l'univers
  • Sistema Solar
  • Diferències de la Terra respecte altres planetes
  • Estructura interna de la Terra
  • Projecte del Sistema Solar
  • Power Point de la Terra i el Sistema Solar

Cronograma Personal

BEA:
  • Formació Física de la Terra
  • La Gravetat
  • Característiques dels planetes del sistema solar

PAULA:

  • Formació química de la Terra
  • Capes de la Terra
  • La importància de l'aigua a la Terra

Terbolí d'idees

PLANTEJAMENT INICIAL: Volem fer un treball que englobi física i química i astronomia, ja que ens sembla interessant.

SEQÜÈNCIA D'IDEES:
  1. Parlar de l'univers i la se va formació, el Big Bang
  2. Formació química: Diferents capes de la Terra (model geostàtic i geodinàmic)
  3. Propietats físiques: Gravetat...
  4. Informació general de la Terra i altres planetes `
  5. La Biosfera
  6. Projecte de l'evolució de la Terra
  7. Aparició de la vida a la Terra
  8. L'èsser humà
  9. Traslació, rotació i altres moviments
  10. Gravetat
  11. Atracció entre la Terra i la Lluna
  12. Sistema Solar
  13. Planetes

SELECCIÓ D'IDEES ESCOLLIDES:

  1. L'univers i la seva formació
  2. El sistema Solar
  3. Informació general de la Terra i d'altres planetes
  4. Propietats físiques
  5. Formació química
  6. Projecte del Sistema Solar -Mentre fem el treball, al llarg d'aquest any, si ho creiem convenient potser afegim o canviem algún concepte o punt.

Identificació de conceptes

1. La Terra
1.1Propietats físiques
1.1.1 Gravetat
1.2Propietats químiques
1.3Creació de la Terra (Projecte)

2.L'univers
2.1El Big Bang

3.Els planetes
3.1El sol i la Lluna

4.La vida a la Terra
4.1 La Biosfera

5. Valoració personal