Formació física

La ciència que estudia la formació geodèsia de la terra, es un branca del objectius geofísics que determinen la forma geomètrica externa de la terra, la seva intensitat i la direcció dels camps magnètics terrestres. Els coneixements de la forma de la terra i el seu camp magnètic són indispensables per la elaboració de hipòtesis geofísiques sobre el interior de la terra y la seva mida espacial. Les primeres hipòtesis fundades per antics filòsofs com ara Pitàgores o Aristotèlic deien que la terra era esfèrica, i una mica més tard amb una valoració aproximada, Eratóstenes, va dir les dimensions de la terra gracies al grau mitja dels meridians.
Newton va ser el primer en formar una determinada llei: llei de la gravitació universal y de mecanismes terrestres( moviment rotacional). Va deduir que la terra tenia els pols comprimits perquè tot era degut al moviment de gir de la terra al voltant del sol. I aquest aprofundiments es defineixen com la relació de diferencia entre els dos radis terrestres (equatorial y polar) i el radi equatorial.
Durant molt segles san fet diverses expedicions i treballs per conèixer el màxim de la formació i les dimensions de la terra.
Actualment es considera que la forma de la terra es deguda a la superfície equipotencial de la gravetat, les quals són les masses,la superfície...

La terra esta formada per diversos aspectes: una massa i una densitat, per uns moviments en concret, per una translació i una rotació,pels camps magnètics, la magnetosfera i altres aspectes com la calor interna de la terra.
Centrant-nos més en la seva massa i la seva densitat, els càlculs realitzats per les aplicacions de la llei gravitacional del univers d’ona que té una massa de 5,975 x 10 21 tones. I amb una densitat de 5,5 17 g/cm 3. Si ens fixen en comparació als altres planetes la terra es el segon planeta per ordre de densitat decreixen, se’n molt més superior que la de saturn i júpiter. En gran part la densitat són ones sísmiques presentades a una velocitat de propagació determinada, per explicar el valor de l’augment de la densitat del material del interior de la terra no es suficient afirmar els efectes de grans pressions. Sinó que es degut als canvis de composició del materials.
La Terra, com els altres planetes del sistema solar, està sotmesa a les lleis de la dinàmica celeste. Especialment són dos moviments els que afecten a la terra: translació al voltant del sol i rotació del eix dels pols. Els dos moviments determinen les estacions del any i el dies i les nits.
La translació consisteix en que la terra es mou al voltant del sol el·lípticament. La terra es troba a una distancia de 149.675.000 km respecte al sol i triga 365 dies en fer un any sideral. Degut a la forma el·líptica la distancia respecte al sol va variant a principis de gener i de juny.


Les estacions indiquen els temps que triga la terra en recorre els arcs el·líptics. En cada hemisferi el solstici de estiu es quan el zenit del tròpic corresponent al hemisferi, m’entres el solstici de hivern correspon al punt en el que el sol esta zenit amb el altre hemisferi. Tot això explica les oposicions de les estacions, en l’actualitat el estiu es quan més cerca es troba la terra del sol i el hivern al contrari.
La terra gira al voltant del pols en sentit oest-est donant una volta completa sobre si mateixa, aproximadament 24h. A causa del moviment rotacional de la Terra es produeix un moviment aparent de tota l'esfera celeste. Fa molt anys es deia que era l’esfera celeste la que girava al voltant del sol però Copérnic va demostrar que no era veritat. El període de rotació de la terra es efectuat per la acció de frenada per les marees que tendeixen augmentar la rotació de la terra.

Aquest es un tema molt abundant i amb moltes teories i diverses informacions perquè qualsevol objecte situat en una superfície terrestre es atret per una mateixa força, denominada gravetat, dirigida capa el centre de la terra. La gravetat representa com una força que atrau qualsevol massa situada en un camp gravitatori i correspon al pes de la massa. Al considerar que la intensitat del camp gravitatori es el punt de superfície del nostre planeta fa que les rotacions varien per la atracció de la seva massa.
Podem veure que la força de la gravetat varia de les següents formen sobre la superfície terrestre:
Com la altitud: El valor de gravetat en qualsevol punt es proporcional al centre de la terra, i la intensitat disminueix a mida que ens anem allunyant de la terra. Els demes cossos del sistema solar desenrotllen una camps gravitatoris que fan que la intensitat depengui de la massa.
Com la latitud: Degut a que la terra no es una esfera perfecta, fa un efecte que el radi polar es lleugerament menor que el equatorial. La gravetat serà major en els pols però per altra part la força centrifuga es deguda a la rotació terrestre.
Com la topografia: Determinen forces newtonianes secundàries contrarestant en part l'atracció terrestre. La ciència que estudia la gravetat terrestre es anomenada gravimetria.

Tots sabem que la terra es un cap magnètic gegant, que varia segons el curs de les eres geològiques, anomenat variació circular. El magnetisme és un fenomen estès a tots els àtoms amb desequilibri magnètic.

L'agrupació d'aquests àtoms produeix els fenòmens magnètics perceptibles, i els cossos estel·lars, els planetes entre ells, són propicis a tenir les condicions perquè es desenvolupi un camp magnètic d'una certa intensitat. En el cas de la Terra, la zona en la qual es mou està influenciada pel camp magnètic solar, però el propi camp magnètic terrestre crea com una bombolla, anomenada la magnetosfera terrestre. Que fa que aquesta bombeta tingui una capacitat limitada entre la seva influència i la solar (magnetopausa) que és aproximadament esfèrica cap al Sol, i allargada cap al sistema solar extern, acostant-se a la superfície terrestre en els pols magnètics terrestres.

Una de les ultimes formacions de la terra es la calor interna de la terra. És fàcil comprovar en mines i sondejos que la temperatura dels materials de l'interior de la Terra augmenta amb la profunditat. En nombrosos pous petrolífers s'arriba als 100 ° C a uns 4.000 m de profunditat. D'altra banda, les erupcions volcàniques porten a la superfície terrestre materials a elevades temperatures provinents de zones profundes. La geotèrmia és la branca de la geofísica que estudia el règim tèrmic intern de la Terra, la distribució de les temperatures en aquesta, el flux de calor que les determina i el probable origen de la calor terrestre.

Aquestes són diverses formacions de la terra en la part física, on predomina la gravetat, la intensitat, la massa i la densitat, a més dels camps gravitatoris i el magnètics.